Psicologia: Desgràcia

Desgracia: 1.Fet que produeix gran dolor i infelicitat. 2.Sort adversa. 3. Fet en el que una persona resulta ferida o morta.


Què és la desgracia? hi ha diferents maneres de descriure la desgràcia, perque com em vist dalt hi han prous definicions. Una persona desgraciada és aquella que continuament té alguna cosa que li fa estar mal, encara que tampoc té perque ser continuament, a algú li pot passar una cosa mala i nosaltres dir:

-Pobre desgraciat.

Però jo almenys nomene a un desgraciat referint-me a que té un mal que no se'n anirà en un temps. El que si està clar, és que un desgraciat i una desgràcia són coses cuasi iguals.
La desgràcia continua també es sinònim de la mala sort, per supost, qui crega en ella.
Quan ens passa alguna cosa que ens ha fet mal ens sentim desgraciats i pobres, tristos i abatuts, sense ànim. Ja sabem com ens sentim després de una desgràcia.
Per exemple, quan mor algú molt preciat per a tu i la gent se entera diuen:

-Què desgràcia!!

Per això crec que aquesta paula es refereix a quan una persona a patit gran mal, i no un mal insignificant. A més en la definició de diccionari de dalt fica que a patit GRAN dolor i infelicitat.
Per aclarir-ho millor podriem dir que la desgràcia es el fet que et porta a la tristor ( com poden ser la depressió, el pesimisme, el odi, etc.) així que deu ser molt fort el sentiment de desgràcia.

Conclusió: una desgràcia es un fet molt roín que li ha passat a algú i a més, un sentimet molt fort.

Psicologia: què és el desig?

Desig:1-sentiment intens que té una persona per aconseguir una cosa. 2-Cosa que origina en una persona un sentiment intens.

Un desig sorgeix quan vols aconseguir una cosa que no tens. Crec que la diferència amb el caprixo és que és més fort aquest sentiment.
Com podem llevar-lo? crec que l'única manera de llevar-te'l és o aconseguint el que volem o sustituint-lo per un altre desig que no ens coste tant i conformar-nos en menys.
També crec que totes les persones tenen desitjos ja que tot es món desde que naixem ja desitjem coses..desitjem la pilota, un joguet,un gos, etc.
També cal dir que el desig és un sentiment bo, perque és molt bonic desitjarar coses, a voltes més que tindre-les. Però també és roin perque desitjar molt profundament pot desencadenar la obssesió o sentiments massa forts. Desitjar moltes coses tampoc és bo, perque està clar que quan més desitjem més volem i tenim. És molt bo conformar-se, no sempre, però a vegades cal conformar-se o açò es pot convertir en un no parar, com una droga.


Conclusió: el desig és bo però desitjar massa coses no ho és. Crec que conformar-se a vegades és millor que no sempre voler ixir-te'n amb la teua. Sobretot si no és per benefici personal sinò material.

Resum: els límits de l'amor. Andrea :)

Andrea a començat explicant el que ha trobat sobre els límitis de l'amor, però el més important que a dit són els "10 manaments".Digam que eren 10 pautes que teniem que seguir si voliem que una relació sortixca bé. Són aquests:

-No estar sempre amb l'altra persona, no dedicar-li tot el temps. Cada persona té diferents coses que fer i per supost s'ha de respectar l'intimitat, has de deixar llibertat.

-Quan deixa de voler-te l'altra persona no has d'esperar a que tornen a fluir els seus sentiments per tu, ja que potser no ho fagen mai. Pense que és perdre el temps i s'ha de tallar, no pots forçar a que les coses siguen com no són.

-No poder creixer. Que l'altra persona no et deixe creixer i fer coses que et fan creixer.Això no és pot permitir. Has d'explicar-li que per aquestes coses no el vas a deixar ni vas a canviar-les per ell. Ja que ell pensa que t'agraden més aquestes coses que la seva companyia, que t'importen més.

-Imposar-te una cosa. Cadascú pensa diferent i ningú ha de dir-te el que has de dir , fer o pensar mai. Podem compartir coses, pero no pot imposar res que jo no vulga.

-Ser amics.Sense amistat una relació no va enlloc. A més pense que és més important aquesta amistat que quansevol altra cosa. Almenys al principi, quan tot és bonic.

-Separació. Si la cosa no té ninguna solució s'ha d'acabar, ja que la situació normalment va de mal en pitjor. Si té alguna solució ha de resoldre's entre els 2, no que un ho faja i ho trague tot i l'altre ale!! a viure!!

-Intentar canviar a l'altre. Al principi no pots dir-li tot el que et senta mal ja que no el coneixes a fons i creus que es cuasi perfecte. Però va passant el temps i potser hi han coses que no toleres. Llavors això s'ha de parlar i solucionar.

-Voler volen-te a tu mateix. Sinò tot el que faja et pareixera bé i la culpa sempre creuras que la tens tu, és molt trist. Abanç de voler a algú has de voler-te a tu mateix sinò poden aprofitar-se molt facilment de tu.

-Amor democràtic. Que no sé el que és.


Per a mi la més important és la que diu que té que haber amistat.Sense això no hi ha res, serien com extranys, desconfiats i no durarien ni 2 mesos.

Conclusió: està clarissim que al principi ningú compleix aquestes coses, però amb el temps si estàs amb algú un cert periode temporal sí que les has de complir perque si una falla van caient les demés. És com un dominó.

Filosifia: Que pot fer un pare o una mare per educar bé al seu fill/a?

Educar:Desarrollar i perfeccionar les facultats intel·lectuals i morals d'una persona.

És molt difícil educar a una persona, algún dia aquesta persona et desobeirà..
Has d'educar-la per a que quan s'enfrente amb la realitat saber el que té que fer, sense caure fácilment en alguna trampa..no hi ha una manera d'educar perfecta, ja que tots ens equiboquem..
Jo crec que la millor manera d'educar es ensenyant-li el que es trobarà al carrer, i una vegada ja li ho has dit, explicat i advertit moltíssimes vegades, deixar-lo lliure asta un punt, no massa si has d'estar intranquil...i si per algo li passa alguna cosa roin, no et culpes, tu ja has fet el que debies..a més com li ha passat algo roin a aprés i no ho tornarà a fer.

Conclusió:No pots tancar al teu fill en casa per a sempre, has d'intentar que estiga preparat per aquansevol cosa i tinga prou cap per a pensar per si mateix racionalment.

Per a què serveix la ciència?

Ciència: activitat humana que consisteix a reunir un conjunt de coneixements mijançant l'obserbació y l'experimentació del que existeix, dels seus principis i les seues causes i ordenar-los de manera que puguen ser estudiats i comparats.

per a què serveix la ciència?
La ciència estudia moltíssimes coses,desde el cièntific hasta les coses psíquiques.Sense ella no sabríem res del que sabem..és més..seriem alguna cosa sense la ciència?sabriem d'on venim?el que passa dins del nostre cos?el que pensem?doncs no.

Sense ella no sabriem absolutament res, estariem perduts ja que ella és la que ens ho ha descubert cuasi tot.Al principi no hi havia ciència, per això estavem tan retrasats, conforme a abançat la ciència més es sap del món..
Ella sense nosatres no existiria, i nosaltres sense ella no seriem cuasi que res, sols seriem persones que parlariem, ballariem i pensariem però no sabriem per què pensem així ni per què fem les coses.


Conclusió: la ciència ens ensenya les coses que van més allà del que és físic i es pot endevinar fácilment.

Psicologia:Depressió

Depressió:Estat psíquic, que pot arribar a ser enfermetat psicológica.Que se caracteritza per una gran tristesa sense motiu aparent.
Com es sent una persona que té depressió?
Una persona que té depressió no té ganes de res..esta sumida en un profund pesimisme i tot ho veu mal.Normalment una persona entra en depressió quan li ha passat alguna cosa molt roin o bé, fa molt de tems li ha pasat alguna cosa roin i la porta arratrant desde llavors..

La depressió pot acabar amargant molt a una persona, per això si es molt forta hi ha que tractar-la perque pot ser una enfermetat, i a vegades pot acabar es suicidi.Si no es forta, es pot curar entretenint-se o bé amb el temps.

Conclusió:la depressio es un estat psíquic en el que una persona es troba trista i sense ànim per alguna cosa roin que li haja passat.

Filosofia:¿què passaria si un nen es passara els 16 primers anys de la seva vida aïllat de les persones?

Si un nen passara molt de temps aïllat de altres persones..¿Què passaria quan es trobara amb altra persona?¿Què faria per a que els altres sapieren tot el que ell diu i sent?
Si un nen passar 16 anys aÏllat de la gent, no sabria comunicar-se..no tindria un llenguatge prou abançat com per poder parlar..seria com un home de la selva que sen va a la cuitat.
Al no haber estat mai amb gent no sabria com reaccionar front el que li digueren, no compendria als demes i si no el ajudaren a saber comunicar-se es quedaria prou asoles..

conclusió:no sabria comunicar-se perque no tindria genguatge, i seria com un extrany.